Fins que la pluja cessi

Aquesta pluja intensa que rega camps i ànimes desesperades bé podrien ser les teves llàgrimes, allà en aquell poble prop d'Stuttgart, tan lluny de mi. Mentre jo em deixo amarar per les gotes fredes per sentir-te, per notar-te, perquè m'envaeixis. Esperant  amb por rebre notícies que poden no agradar-nos. Com està? Com estàs? L'operació va anar bé, però de sobte tot s'ha complicat. I tu no tornaràs encara. No pots. Des de la distància no et puc ni abraçar. El dolor em rosega. I les meves llàgrimes es fonen amb les teves, lliscant rostre avall, cos avall, carrer avall. Fins que la pluja cessi.

I encara no ho sap

Aquella nova amiga que t'admira, que t'escolta, que t'elogia. Aquella amiga amb qui has iniciat una correspondència produndament íntima, sincera i autèntica. Aquella amiga amb qui comparteixes llargues converses davant una copa de vi. Amb qui coincideixes en gustos i lectures. Que et mira fixament durant segons eterns mentre esboça un somriure. Que t'acompanya fins a la boca del metro per despedir-te i et fa dos petons i una intensa abraçada i més petons. De qui t'humiteges a cada encontre i encara no ho sap.