Potser és per això

I comets altre cop la bogeria de llançar-te al buit, amb aquell somriure infantil al rostre. De pecar d'impacient. Perquè el desig és irrenunciable, dius. Perquè la felicitat és irrenunciable, subratlles mentre et treus la motxil·la de l'esquena. Però també és efímera, inconstant, intermitent... Ho saps, reconeixes. I tot i així no vols deixar de volar. O potser és per això.

Allò inesperat

Em fascina la nostra capacitat d'intervenir sobre l'atzar. Una simple provocació pot transformar el curs de les nostres vides, alterar la nostra existència, i de forma molt segura, la nostra quotidianitat. Té a veure amb la presa de decisions i sobretot amb passar a l'acció. Però abans de fer "la cosa" cal pensar-la, idear-la, imaginar-la. Segurament, cal tenir una intuició. O potser, també, una certesa o convenciment. Tot i que també cal deixar-se endur per les possibilitats i per allò desconegut. Per l'imprevist. Per allò inesperat, vaja.