11 d’ag. 2014

Potser és per això

I comets altre cop la bogeria de llançar-te al buit, amb aquell somriure infantil al rostre. De pecar d'impacient. Perquè el desig és irrenunciable, dius. Perquè la felicitat és irrenunciable, subratlles mentre et treus la motxil·la de l'esquena. Però també és efímera, inconstant, intermitent... Ho saps, reconeixes. I tot i així no vols deixar de volar. O potser és per això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada