Fa mal

Qui no estima prou fa mal, penso

I t’ho aplico

I m’ho aplico

Mentida

El més dolorós d’una relació és allò que no es diu.

Mentida.

És allò que es diu a deshora.

Mentida.

És aquell ganivet llençat a l’esquena

Mentida.

És aquell cop de puny a la cara.

Mentida.

És fer sentir culpable a l’altre dels propis fantasmes.

Mentida.

És llençar merda inesperada.

Mentida.

És esperar de l’altre allò que no et pot (o no et vol) donar

Mentida

Aprendrem

Aprendrem a viure’ns i a estimar-nos,

sense que ens dolgui. A dormir abraçades

totes les nits que calgui. A respirar els batecs

que ens mantenen aferrades a la vida.

Sentirem la felicitat com un tangible

que ens transita quan menys ho esperàvem

quan ja no, quan gairebé hi renunciàvem.

Aprendrem a ignorar el nosaltres

per donar sentit a un jo, un tu i uns altres.

La ferida

Quan em toques m’arriba la fredor

des d’un quilòmetre de distància.

I acaricio la ferida, dins la teva por

i el no desig d’estimar-me.

Busques escapar de tu a través dels altres

Et tortures i aniquil·les

No et vull fer mal dius

Quan ja m’has clavat l’arma

Algú a qui no pugui estimar

No vull que entri a la meva vida
algú a qui no pugui estimar

Una data al calendari

Marco una data al calendari i te la dic.
I l'esbombo a tots vents per no trobar excuses.
I et menteixo: "no estiguis trista, sóc feliç".
I a l'endemà m'expliques amb veu plorosa
que els teus ulls et cremen i et ceguen.
I jo tampoc tinc clar què és el que no volen veure.

Enganyar la ment

Enganyar la ment

amb la complicitat de l’inconscient,

amb l’astúcia de l’intel·lecte,

amb el llenguatge com a còmplice.

Desconstruir una obsessió, desactivar la por,

per acabar elaborant un discurs

que se sustenta en una idea

que vesteix amb seducció

i em genera una atracció enorme.

Tornar

He sabut tornar de tu,

però ara no sé viure sense el desig

apagat a força d’ofegar les flames.

Em genera més dolor l’absència

que l’autocomplaença.

Una copa de vi rere l'altra

No sé per qui ploro avui.

Si per tu o per l’altra.

No sé si ploro el final o el principi.

El final d’una realitat vull dir

o el principi d’una impossibilitat.

Mentre espero el somriure que torni,

ho celebro embriangant la meva lucidesa

bebent una copa de vi rere l’altra.

I penso

I penso que en el teu país són les onze. I no sé si m’allunya més l’espai o el temps, de tu. Agafaria un vol altre cop i et vindria a veure, a donar-te escalfor per combatre el teu fred. A fer reals les mil fantasies que hem anat construint tots aquests dies. No fa ni un mes des de l’últim dia que ens vam besar, quan agafava el taxi que m’havia de portar a l’aeroport i no ens voliem deixar anar. És difícil viure del present si ens alimentem del passat constantment i no fem altra cosa que anhelar futur. I em pregunto si podria viure en un lloc on l’únic que em lliga ets tu. 

Com una llosa

Cau, com una llosa, damunt meu, la solitud

La lleugeresa

La incessant necessitat de saber-nos estimades. De saber-nos especials. El desig inesgotable. Els teus "I miss you" que em desmonten. Els teus "good morning my sweetest" després de passar el dia juntes. L'excitació que perdura. L'intercanvi de tot allò intercanviable. Les mirades fogoses. El sexe desprès. La felicitat efímera. I el buit posterior. La obsessió, i potser el pànic. La incertesa de tot plegat. La insuportable lleugeresa de l'ésser.

Vida

Del no viscut en faig vida

Aparicions

Espero amb ànsia la teva propera carta mentre em recreo amb voracitat salvatge en l'última. En destripo els mots, en rossego els t'estimo, mastego cada paraula amb veneració infinita. És obsessiu, ho admeto. He embogit i ja no puc tornar enrera ni vull recular. M'alimentes. I creix el desig com l'onada salvatge, mentre espero el teu retorn. Em flipa la teva imprevisibilitat.. Em flipen les teves aparicions insòlites. Quan giro el cap i tornes a ser al meu costat, absolutament real.

Desenganxar-me de tu

M'enamoro de tu i em penso que és el primer cop de tot. I no sé si estic preparada a aquestes alçades per tornar a sentir així amb algú com tu. Torno repetidament al record electrificant de l'última nit com qui posa aquella cançó meravellosa una i una altra vegada  fins esgotar-la. Però jo lluny d'esgotar-te et faig créixer. I t'estimo d'una forma tan profunda que fins i tot em faig por.
T'apropes i et beso. I ja no puc desenganxar-me.

Fins que la pluja cessi

Aquesta pluja intensa que rega camps i ànimes desesperades bé podrien ser les teves llàgrimes, allà en aquell poble prop d'Stuttgart, tan lluny de mi. Mentre jo em deixo amarar per les gotes fredes per sentir-te, per notar-te, perquè m'envaeixis. Esperant  amb por rebre notícies que poden no agradar-nos. Com està? Com estàs? L'operació va anar bé, però de sobte tot s'ha complicat. I tu no tornaràs encara. No pots. Des de la distància no et puc ni abraçar. El dolor em rosega. I les meves llàgrimes es fonen amb les teves, lliscant rostre avall, cos avall, carrer avall. Fins que la pluja cessi.

I encara no ho sap

Aquella nova amiga que t'admira, que t'escolta, que t'elogia. Aquella amiga amb qui has iniciat una correspondència produndament íntima, sincera i autèntica. Aquella amiga amb qui comparteixes llargues converses davant una copa de vi. Amb qui coincideixes en gustos i lectures. Que et mira fixament durant segons eterns mentre esboça un somriure. Que t'acompanya fins a la boca del metro per despedir-te i et fa dos petons i una intensa abraçada i més petons. De qui t'humiteges a cada encontre i encara no ho sap.

Potser és per això

I comets altre cop la bogeria de llançar-te al buit, amb aquell somriure infantil al rostre. De pecar d'impacient. Perquè el desig és irrenunciable, dius. Perquè la felicitat és irrenunciable, subratlles mentre et treus la motxil·la de l'esquena. Però també és efímera, inconstant, intermitent... Ho saps, reconeixes. I tot i així no vols deixar de volar. O potser és per això.

Allò inesperat

Em fascina la nostra capacitat d'intervenir sobre l'atzar. Una simple provocació pot transformar el curs de les nostres vides, alterar la nostra existència, i de forma molt segura, la nostra quotidianitat. Té a veure amb la presa de decisions i sobretot amb passar a l'acció. Però abans de fer "la cosa" cal pensar-la, idear-la, imaginar-la. Segurament, cal tenir una intuició. O potser, també, una certesa o convenciment. Tot i que també cal deixar-se endur per les possibilitats i per allò desconegut. Per l'imprevist. Per allò inesperat, vaja.

No fer anys

Voldria no fer anys. Perquè en cada aniversari et perdo una mica. I el temps s'escola amb la mateixa rapidesa que he trencat el gerro al relliscar-me de les mans. No vull créixer més, ni ser gran, ni madurar, que ja madura prou ràpid la fruita fora de la nevera. Desitjo apropar-me per reduir la distància que ens allunya però al supermercat no he trobat cap val descompte.