Quan saps que has de morir

Quan saps que no tindràs una mort dolça,
que no la tens, vull dir,
el plor no cura res,
fa més fonda la ferida.
Les cames no et porten enlloc
ni deixen traces.
Mirar enrera és abisme.
Mirar al cel, sarcasme.
Quan saps que has de morir
tot allò construït cau a trossos irrecuperables.
Oblides que somreies sense haver necessitat aprendre'n.
Que somreies.
El món es capgira, com capgirat tens el ventre.
Queda confiar en miracles. Aquells
que sempre explica algú desconegut.

Sense donar-te'n compte et trobes esperant la mort
tu que (ara) ets qui menys la desitja

Potser sí

Potser sí que escric només quan sento un dolor prou intens com per fer supurar paraules paliatives del meu ventre. Potser sí que l’alegria m’allunya dels mots perquè no em reclama un refugi on estremir-me a soles. Potser sí que compondre un text, creat a partir del no-res o del tot, m’ajuda a fabricar una petita espurna d’eufòria que m’empeny a continuar un mot rera l’altre. Potser sí que escriure una frase i llegir-la i escriure’n una altra i repetir l’acte és prou guaridor com per acabar el text sentint-me d’una altra manera.

.

I was

I was tempted to follow the echo of your insistence

I was walking on the wild side to prevent my fall

I was lying in my bed for longer than needed

I was talking to phantoms from older times

I was just waiting for the right moment to awake

Por la maldita relaxing cup

Me siento
perdida
en la arena movediza de tu silencio
Me siento
aturdida
por la capa de ozono que destruye mis ideas
Me siento
empanada
por la maldita relaxing cup of café con leche

Determinació

resolució de ser feliç,
per damunt de totes les coses

desig de ser lliure

(auto) determinació


* Aquest post enllaça amb la Cadena de Blogs per a la Independència a:
Gazophlacium
Per començar la cadena pots anar a 2012+1 esquitxos d'una vida. Bona diada!

Avui he topat amb el meu passat

Avui he topat amb el meu passat. Aquell que vaig deixar passar ara farà cinc anys després d'obrir la porta i decidir canviar de rumb. Aquell que vam estar d'acord en acabar en el millor moment que es podia acabar. Ens hem saludat com si fes tres dies que no ens vèiem. Les mateixes bromes d'abans, els mateixos somriures, el mateix respecte cap a l'altre. Dos petons a la galta i una nova despedida. Com les d'abans. Com si ens haguéssim de tornar a veure. He continuat el meu camí i tu t'has quedat allà palplantat, com si esperéssis alguna cosa.

Pes

El pes de la immovilitat. El bloqueig del pensament i del moviment. Sobretot, la incapacitació. I al final, la desesperació.