Un glop rere un
altre fins que l’embriaguesa no ens deixi veure la cruesa dels nostres actes.
Fins que ser salvatges esdevingui natural. O fins que ho creiem. No es pot ser
tant desgraciat i sortir-ne indemne. I nosaltres ho mirem tot des de les nostres
butaques còmodes, a través de pantalles lluminoses, i callem. Perquè deixar
anar un ai, un lament, o un m’indigna no ens fa menys partícips ni més
solidaris. M’entristeix profundament palpar la dissort dels altres i em detesto
per haver-me’n oblidat en creuar la segona cantonada
19 de juny 2013
14 de juny 2013
7 de juny 2013
Les lleis de la natura
Faré veure que no veig a l'horitzó els meus límits i em posaré a jugar amb els animals de la selva de la meva ànima. I em convertiré jo mateixa en animal salvatge. I em menjaré els animals més dèbils per sobreviure. O potser no, potser canviaré les lleis de la natura i voldré que tu, jo i tots els altres siguem lliures.
4 de juny 2013
2 de juny 2013
El pinyol d'oliva
Els peus en ciment i la ment dispersa. El cos nuu, fràgil, tan bonic! El crit esgotat, afònic. Encara no saps qui ets? El "pots aguantar" exhaurint crèdits. Dolor. No et queden bonus extra. I tal vegada la insistència remet. El panteix continua i el cor batega a cent. Però el cos segueix immòvil. Tens por potser? Què esperaves? Que la porta seria oberta de bat a bat per a tu i que l'ocell agafaria el vol encara que l'hi haguéssis tallat les ales amb el cutter? Desperta d'una puta vegada d'aquest malson diürn que el teu insomni no deixa dormir els veïns i el teu deliri no és més que un pinyol d'oliva empassat amb saliva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)