19 de juny 2013

A glops

Un glop rere un altre fins que l’embriaguesa no ens deixi veure la cruesa dels nostres actes. Fins que ser salvatges esdevingui natural. O fins que ho creiem. No es pot ser tant desgraciat i sortir-ne indemne. I nosaltres ho mirem tot des de les nostres butaques còmodes, a través de pantalles lluminoses, i callem. Perquè deixar anar un ai, un lament, o un m’indigna no ens fa menys partícips ni més solidaris. M’entristeix profundament palpar la dissort dels altres i em detesto per haver-me’n oblidat en creuar la segona cantonada

4 comentaris:

  1. Plantejar-s'ho és més del que deu fer la majoria de gent, però aquesta actitud no deixa de ser un reflex del moment històric que vivim, potencia l'individualisme i el fixar-nos més en el nostre melic que en el dels altres. Almenys fa un temps que ho veig així.

    ResponSuprimeix
  2. Si, el fet és que des del moment en que en prenem consciència hauriem de començar a canviar coses ;-)

    ResponSuprimeix
  3. Adonar-se, pendre consciència, és un gran pas!, penso. El següent, com bé dius, és implicar-nos en el canvi i com solc dir, sempre hi ha maneres de posar el nostre granet de sorra...

    ResponSuprimeix
  4. totalment d'acord Audrey, els granets de sorra es converteixen en precioses platges

    ResponSuprimeix