Quan saps que has de morir

Quan saps que no tindràs una mort dolça,
que no la tens, vull dir,
el plor no cura res,
fa més fonda la ferida.
Les cames no et porten enlloc
ni deixen traces.
Mirar enrera és abisme.
Mirar al cel, sarcasme.
Quan saps que has de morir
tot allò construït cau a trossos irrecuperables.
Oblides que somreies sense haver necessitat aprendre'n.
Que somreies.
El món es capgira, com capgirat tens el ventre.
Queda confiar en miracles. Aquells
que sempre explica algú desconegut.

Sense donar-te'n compte et trobes esperant la mort
tu que (ara) ets qui menys la desitja

Potser sí

Potser sí que escric només quan sento un dolor prou intens com per fer supurar paraules paliatives del meu ventre. Potser sí que l’alegria m’allunya dels mots perquè no em reclama un refugi on estremir-me a soles. Potser sí que compondre un text, creat a partir del no-res o del tot, m’ajuda a fabricar una petita espurna d’eufòria que m’empeny a continuar un mot rera l’altre. Potser sí que escriure una frase i llegir-la i escriure’n una altra i repetir l’acte és prou guaridor com per acabar el text sentint-me d’una altra manera.

.