Quan saps que no tindràs una mort dolça,
que no la tens, vull dir,
el plor no cura res,
fa més fonda la ferida.
Les cames no et porten enlloc
ni deixen traces.
Mirar enrera és abisme.
Mirar al cel, sarcasme.
Quan saps que has de morir
tot allò construït cau a trossos irrecuperables.
Oblides que somreies sense haver necessitat aprendre'n.
Que somreies.
El món es capgira, com capgirat tens el ventre.
Queda confiar en miracles. Aquells
que sempre explica algú desconegut.
Sense donar-te'n compte et trobes esperant la mort
tu que (ara) ets qui menys la desitja
Quan saps que has de morir
ResponEliminatot es torna relatiu, tot capgira la seva magnitut.
Les coses grans empetiteixen…
i els detalls més menuts és tornen llum.
Així, almenys, és com ho vaig viure,
però, com gairebé sempre, anava equivocat.
Això que tu dius passa precisament quan descobreixes que no has de morir
EliminaPassa quan passa. No es pot escollir. Però després, segons com, fins i tot et desenganya.
Elimina