La lleugeresa

La incessant necessitat de saber-nos estimades. De saber-nos especials. El desig inesgotable. Els teus "I miss you" que em desmonten. Els teus "good morning my sweetest" després de passar el dia juntes. L'excitació que perdura. L'intercanvi de tot allò intercanviable. Les mirades fogoses. El sexe desprès. La felicitat efímera. I el buit posterior. La obsessió, i potser el pànic. La incertesa de tot plegat. La insuportable lleugeresa de l'ésser.

Vida

Del no viscut en faig vida

Aparicions

Espero amb ànsia la teva propera carta mentre em recreo amb voracitat salvatge en l'última. En destripo els mots, en rossego els t'estimo, mastego cada paraula amb veneració infinita. És obsessiu, ho admeto. He embogit i ja no puc tornar enrera ni vull recular. M'alimentes. I creix el desig com l'onada salvatge, mentre espero el teu retorn. Em flipa la teva imprevisibilitat.. Em flipen les teves aparicions insòlites. Quan giro el cap i tornes a ser al meu costat, absolutament real.

Desenganxar-me de tu

M'enamoro de tu i em penso que és el primer cop de tot. I no sé si estic preparada a aquestes alçades per tornar a sentir així amb algú com tu. Torno repetidament al record electrificant de l'última nit com qui posa aquella cançó meravellosa una i una altra vegada  fins esgotar-la. Però jo lluny d'esgotar-te et faig créixer. I t'estimo d'una forma tan profunda que fins i tot em faig por.
T'apropes i et beso. I ja no puc desenganxar-me.

Fins que la pluja cessi

Aquesta pluja intensa que rega camps i ànimes desesperades bé podrien ser les teves llàgrimes, allà en aquell poble prop d'Stuttgart, tan lluny de mi. Mentre jo em deixo amarar per les gotes fredes per sentir-te, per notar-te, perquè m'envaeixis. Esperant  amb por rebre notícies que poden no agradar-nos. Com està? Com estàs? L'operació va anar bé, però de sobte tot s'ha complicat. I tu no tornaràs encara. No pots. Des de la distància no et puc ni abraçar. El dolor em rosega. I les meves llàgrimes es fonen amb les teves, lliscant rostre avall, cos avall, carrer avall. Fins que la pluja cessi.

I encara no ho sap

Aquella nova amiga que t'admira, que t'escolta, que t'elogia. Aquella amiga amb qui has iniciat una correspondència produndament íntima, sincera i autèntica. Aquella amiga amb qui comparteixes llargues converses davant una copa de vi. Amb qui coincideixes en gustos i lectures. Que et mira fixament durant segons eterns mentre esboça un somriure. Que t'acompanya fins a la boca del metro per despedir-te i et fa dos petons i una intensa abraçada i més petons. De qui t'humiteges a cada encontre i encara no ho sap.

Potser és per això

I comets altre cop la bogeria de llançar-te al buit, amb aquell somriure infantil al rostre. De pecar d'impacient. Perquè el desig és irrenunciable, dius. Perquè la felicitat és irrenunciable, subratlles mentre et treus la motxil·la de l'esquena. Però també és efímera, inconstant, intermitent... Ho saps, reconeixes. I tot i així no vols deixar de volar. O potser és per això.

Allò inesperat

Em fascina la nostra capacitat d'intervenir sobre l'atzar. Una simple provocació pot transformar el curs de les nostres vides, alterar la nostra existència, i de forma molt segura, la nostra quotidianitat. Té a veure amb la presa de decisions i sobretot amb passar a l'acció. Però abans de fer "la cosa" cal pensar-la, idear-la, imaginar-la. Segurament, cal tenir una intuició. O potser, també, una certesa o convenciment. Tot i que també cal deixar-se endur per les possibilitats i per allò desconegut. Per l'imprevist. Per allò inesperat, vaja.

No fer anys

Voldria no fer anys. Perquè en cada aniversari et perdo una mica. I el temps s'escola amb la mateixa rapidesa que he trencat el gerro al relliscar-me de les mans. No vull créixer més, ni ser gran, ni madurar, que ja madura prou ràpid la fruita fora de la nevera. Desitjo apropar-me per reduir la distància que ens allunya però al supermercat no he trobat cap val descompte.

Calfreds

Esbufegues, perquè et persegueix la reiterada frontera dels teus propis límits i t'amagues darrera dels arbustos de la satisfacció aliena per no veure't ni ser vista, com si això servís d'altra cosa que no fós perpetuar la teva inacció. Camines, traçant una desordenada línia discontínua, pintada i repintada, pels quatre carrers del teu anhel. I tens calfreds que t'adormen les cames. I no estàs somniant.

No ens ratllis!

Cinquanta-nou dies sense dir ni piu. Un silenci gran, enorme. Un silenci d'elefant. Unes lletres mandroses que jeuen al sofà de casa i em miren provocadores:
- Què vols ara? Que ens aixequem i comencem a escriure per a tu? Avui no, que estem cansades. És divendres.
- Però si fa dos mesos que no feu res!
- L'activitat intel·lectual esgota! Deixa'ns respirar
- No m'ho puc creure. Em deixeu abandonada ara que m'he quedat a casa per vosaltres?
- No ens ratllis!