Nadal

Estic deixant de ser jo. Desintegrant-me en una lentitud sense pausa. Desapareixent del mapa. Fonent-me com la neu en el desglaç. Silenciant-me. 

Fariem qualsevol cosa

Una noia davant la seva botiga, atemorida en veure's assetjada per un home, aparentment per demanar alguna cosa per menjar. La noia tremolava i volia trucar la policia però no sabia quin número marcar. Intentava utilitzar la violència per fer fora aquell home, sense massa èxit, perquè els nervis l'hi bloquejaven les forces. De sobte va aparèixer una senyora completament irada i es va llençar damunt de l'home pegant-l'ho amb totes les seves forces. L'hagués matat. Si hagués trobat una arma a prop, l'hagués matat. Ho va intentar amb un cendrer, i després amb una cadira, fins que els veïns van aconseguir calmar la situació. I ella cridava "si vuelves te mato, hijo de puta!" Dies enrera, aquell home havia intentat violar la seva altra filla.

Pels nostres fills ho donariem tot. Ho fariem tot. Fariem qualsevol cosa.

Des de la inconsciència

La inconsciència és aquella arma alliberadora de l’ésser humà que el salva del desànim, de l’angoixa del ser, de la tremenda incertesa, de la caiguda al precipici.

La que permet viure el present amb una absència tal de perspectiva que no deixa espai a la construcció de pors de futur

És aquell punt de bogeria necessari per desarmar les normes a les que estem sotmesos, tant les pròpies com les dels altres.

És el ressorgiment de l’infant dins l’adult.

És el despertar de la caverna per crear un món a la nostra mida.

És un meravellós estat de trànsit que dura fins que dura la inconsciència

És aquell lloc des del qual et llences sense paracaigudes pensant que en sortiràs il·lès

És somni. El lloc on els desitjos són satisfets.

És esquivar el present de tal manera que passat i futur esdevenen la mateixa cosa.

És aquell lloc des d’on un no es dona compte del que passa.

Llepar-me els dits

Avui em sento feliç. Potser perquè m'he alliberat de tota càrrega i ens hem quedat el meu cos i jo a soles. Perquè no em molesta el pes de les espatlles ni cap pensament maliciós fa brulla. I deixo anar somriures pel carrer que amb una mica de sort recollirà algú altre. Perquè avui no sóc memòria ni em deixo temptar per records ni per presagis. Perquè ara sóc consciència pura i me'n llepo els dits.

Els carrers molls

Caminar per carrers molls en extrema solitud sense atrevir-te a aturar les cames per por a col·lidir amb l'abisme, encara que pugui semblar una contradicció. Potser és perquè, en el fons, et penses que el deixes enrera i el que fas és simplement fugir, atemorida, amb cara de pànic, com en una pel·lícula de terror de classe B. No tens por de la solitud, més aviat la veneres. Tens por de no saber estimar com es mereix a qui t'estima.

Quan saps que has de morir

Quan saps que no tindràs una mort dolça,
que no la tens, vull dir,
el plor no cura res,
fa més fonda la ferida.
Les cames no et porten enlloc
ni deixen traces.
Mirar enrera és abisme.
Mirar al cel, sarcasme.
Quan saps que has de morir
tot allò construït cau a trossos irrecuperables.
Oblides que somreies sense haver necessitat aprendre'n.
Que somreies.
El món es capgira, com capgirat tens el ventre.
Queda confiar en miracles. Aquells
que sempre explica algú desconegut.

Sense donar-te'n compte et trobes esperant la mort
tu que (ara) ets qui menys la desitja

Potser sí

Potser sí que escric només quan sento un dolor prou intens com per fer supurar paraules paliatives del meu ventre. Potser sí que l’alegria m’allunya dels mots perquè no em reclama un refugi on estremir-me a soles. Potser sí que compondre un text, creat a partir del no-res o del tot, m’ajuda a fabricar una petita espurna d’eufòria que m’empeny a continuar un mot rera l’altre. Potser sí que escriure una frase i llegir-la i escriure’n una altra i repetir l’acte és prou guaridor com per acabar el text sentint-me d’una altra manera.

.