Hi ha dies que desperta abans el cos que la consciència i
ressorgir del món oníric s’assembla molt a tornar a néixer. Hi ha dies en què despertar
em demana pujar nedant de les
profunditats a través d’un fluid dens, càlid i amorós. En què treure el cap i respirar és vida. No tinc ni idea d’on he estat aquesta nit, però tinc la certesa d'haver viatjat lluny en companyia de les meves pors i els
meus desitjos.
Era un somni, o un tripi? ☺☻☺
ResponEliminaViatjar amb les propies pors no sé si es massa agradable, però sentir que ho fas amb els desitjos ha de ser molt engrescador!
ResponEliminaJosep, tot és viatge no? ;-)
ResponEliminaJaume, no massa, però els desitjos saben com desfer les pors ;-)
ResponEliminaNo voldria que semblés que frivolitzo, eh, crec que no he acabat d'entendre el sentit del post, però dius una frase que avui puc capgirar perfectament i em va com anell al dit, jo sé perfectament on era aquesta nit passada, i efectivament era molt lluny, i m'acompanyaven, evidentment, les meves pors i els meus desitjos. No hi ha manera de deixar-los enrere.
ResponEliminaNo veig pas que frivolitzis, Xexu. És difícil escapar de les pors, però es poden ofegar en gots d'aigua ;-)
ResponElimina