6 de jul. 2013

El despertar

Hi ha dies que desperta abans el cos que la consciència i ressorgir del món oníric s’assembla molt a tornar a néixer. Hi ha dies en què despertar em demana pujar nedant de les profunditats a través d’un fluid dens, càlid i amorós. En què treure el cap i respirar és vida. No tinc ni idea d’on he estat aquesta nit, però tinc la certesa d'haver viatjat lluny en companyia de les meves pors i els meus desitjos. 

6 comentaris:

  1. Era un somni, o un tripi? ☺☻☺

    ResponSuprimeix
  2. Viatjar amb les propies pors no sé si es massa agradable, però sentir que ho fas amb els desitjos ha de ser molt engrescador!

    ResponSuprimeix
  3. Jaume, no massa, però els desitjos saben com desfer les pors ;-)

    ResponSuprimeix
  4. No voldria que semblés que frivolitzo, eh, crec que no he acabat d'entendre el sentit del post, però dius una frase que avui puc capgirar perfectament i em va com anell al dit, jo sé perfectament on era aquesta nit passada, i efectivament era molt lluny, i m'acompanyaven, evidentment, les meves pors i els meus desitjos. No hi ha manera de deixar-los enrere.

    ResponSuprimeix
  5. No veig pas que frivolitzis, Xexu. És difícil escapar de les pors, però es poden ofegar en gots d'aigua ;-)

    ResponSuprimeix