19 de nov. 2013
Els carrers molls
Caminar per carrers molls en extrema solitud sense atrevir-te a aturar les cames per por a col·lidir amb l'abisme, encara que pugui semblar una contradicció. Potser és perquè, en el fons, et penses que el deixes enrera i el que fas és simplement fugir, atemorida, amb cara de pànic, com en una pel·lícula de terror de classe B. No tens por de la solitud, més aviat la veneres. Tens por de no saber estimar com es mereix a qui t'estima.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Mentre tinguis por seguiràs fent-ho tan bé com saps per aquesta persona que t'estima. Saps que fas les coses bé quan no reps queixes al respecte i la resposta és tornar-te més amor.
ResponEliminaNo tothom es queixa, quan no se sent estimat com desitjaria
EliminaEstima com ho sentis, i aquesta serà la manera bona de fer-ho. Ningú és mereix ser estimat o odiat d'una manera o una altra. Es fa i ja està. Es dóna o no. I, de la mateixa manera, es rep o no.
ResponEliminaAmb "com es mereix" em refereixo a "sense fer-l'hi mal".
EliminaI tenim dret a queixaar-nos quan no ens estimen com desitjaríem?, si ens estimen amb tot el cor, penso que no...
ResponEliminaA queixar-nos crec que no. L'estimació dels altres no crec que es pugui reclamar. És l'estimació d'un mateix la que crec que ha d'estar sotmesa a una autovaloració i a un autoconeixement (si es vol, és clar, jo ho vull fer), . D'estimar, en general, en sabem ben poc. Hi ha qui estima des de l'egoïsme, per exemple. O des de la paraula (els qui diuen "t'estimo" amb el mateix to que "avui plou")
EliminaEstic d'acord amb tu Sara, no en sabem d'estimar, ni d'estimar-nos.
EliminaÉs la paraula més bonica que existeix i cal dir-la amb sinceritat i cura.
També crec que es bo aquest exercici personal. Bona reflexió.
:-)
Elimina