19 de nov. 2013

Els carrers molls

Caminar per carrers molls en extrema solitud sense atrevir-te a aturar les cames per por a col·lidir amb l'abisme, encara que pugui semblar una contradicció. Potser és perquè, en el fons, et penses que el deixes enrera i el que fas és simplement fugir, atemorida, amb cara de pànic, com en una pel·lícula de terror de classe B. No tens por de la solitud, més aviat la veneres. Tens por de no saber estimar com es mereix a qui t'estima.

8 comentaris:

  1. Mentre tinguis por seguiràs fent-ho tan bé com saps per aquesta persona que t'estima. Saps que fas les coses bé quan no reps queixes al respecte i la resposta és tornar-te més amor.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No tothom es queixa, quan no se sent estimat com desitjaria

      Suprimeix
  2. Estima com ho sentis, i aquesta serà la manera bona de fer-ho. Ningú és mereix ser estimat o odiat d'una manera o una altra. Es fa i ja està. Es dóna o no. I, de la mateixa manera, es rep o no.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Amb "com es mereix" em refereixo a "sense fer-l'hi mal".

      Suprimeix
  3. I tenim dret a queixaar-nos quan no ens estimen com desitjaríem?, si ens estimen amb tot el cor, penso que no...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A queixar-nos crec que no. L'estimació dels altres no crec que es pugui reclamar. És l'estimació d'un mateix la que crec que ha d'estar sotmesa a una autovaloració i a un autoconeixement (si es vol, és clar, jo ho vull fer), . D'estimar, en general, en sabem ben poc. Hi ha qui estima des de l'egoïsme, per exemple. O des de la paraula (els qui diuen "t'estimo" amb el mateix to que "avui plou")

      Suprimeix
    2. Estic d'acord amb tu Sara, no en sabem d'estimar, ni d'estimar-nos.
      És la paraula més bonica que existeix i cal dir-la amb sinceritat i cura.
      També crec que es bo aquest exercici personal. Bona reflexió.

      Suprimeix