Un cafè, al sol

Un cafè, al sol, i la idea de que tot podria acabar-se ara mateix. Com una bombeta que es fon sense avisar. Com la felicitat que s'apaga de forma sobtada. En aquest precís instant em sento profundament feliç i poso l'àncora a la punta del nas per recuperar-la quan em faci falta. No hi ha moments eterns, penso. Ni la pròpia mort deu ser eterna. Som feliços quan no ens altera res, quan els nostres instints hedonistes aprenen a fruïr de la senzillesa, a convertir en extraordinari el més banal, quan interior i exterior entren en simbiosi, quan els sentits estan preparats per a reconèixer el plaer i a entregar-s'hi.

Retrovisors

Estic marejada. I és el dolor de la culpa que em corseca. I el pensament, que volent-lo absent, m’enlluerna amb passatges maliciosos. Em tornen imatges reiterades que intento foragitar a cops maldestres. Mirar endavant vull, i no faig més que topar amb retrovisors que em fan l'ullet, com si això tingués cap gràcia.

Lluna plena

"El desig hi és en qui el provoca o no existeix. Hi és des del primer moment o no ha existit mai". Marguerite Duras a l'Amant, crec

He baixat a la teteria de sota casa, cansada d'hores de treball, plena d'esgotament físic i mental. L'aroma a ginseng i espècies em revifa i la música meditativa em fa recuperar un to vital més saludable del que arrossego fa dies. Em dóna la benvinguda, amb accent anglès, una noia alta i prima amb els cabells de color plata i un somriure embriagador. No enten el català però l'hi perdono tot. Em mira fixament durant més de vint segons i sé que em desitja. M'assec a una taula i prenc un chai calent, saborós, delicat, energètic. La noia dels cabells de color plata passa pel meu costat i em diu a cau d'orella "des de la meva habitació es veu la lluna plena". I despertem al dia següent amb els llavis encetats de tant besar-nos.

El mirall

Lluitar contra el propi desfici, contra la desesperació del jo quan no troba el que cerca, contra la urgència del desig. De vegades l'aquí i l'ara poden ser desesperants, insuportables. L'obessió per aquell algú altre que no respon com esperàvem i de qui ho hem inventat tot. Jo m'he inventat fins i tot l'olor d'un cos (el teu) i el seu tacte, mentre el meu, tot sol, es perd dins uns llençols laberíntics que no em porten mai a tu. Però sé perfectament que em busco en el teu mirall per estimar-me.

El sopar d'amigues

El cos. La dieta. El gimnàs. Els fills i les filles. La feina. Els marits, anomenats d'esquitllada. Certa assumpció de fracàs. Alguna tímida confessió alliberadora acompanyada d'una rialla nerviosa. Vinet. Records d'infantesa. Riures. Anècdotes de passat. Més riures. Algun gintònic. De vegades, també sexe. De vegades. No fós que es descobrís que allò acceptat dins d'un contracte matrimonial, ara ja fa uns anys, està molt lluny de resultar plaent. Perquè es tracta de dissimular vides infelices pel pànic a acceptar una fallida que es creu personal i en canvi és social. I la soltera, feliçota ella, amb relacions eclèctiques, tan heteros com lèsbiques, que sempre incomoda.

Sentència

La bogeria és l’alliberació de l’esperit. Deixar que els instints ens moguin. Sentir la vida més que pensar-la. Estimar lliurement sense prejudicis, ni repressions, ni limitacions.

Cada dia estic més boja.

La dificultat de néixer

Començar a escriure com si tot estés per dir, com si un nou blog fós necessari. Com si néixer, altre cop, fós imprescindible. Treure el cap en aquest món amb una sola i implacable certesa sobre l'esquena: la pròpia mort i la dels altres. I a partir d'aquí començar a respirar. Sola, sol. A partir d'ara aprendre a navegar en solitud en aigües obertes. I volcar, i ofegar-se mil vegades. I trobar una arma poderosa dins la butxaca. Qualsevol dia pots decidir deixar de fer-ho. Respirar, vull dir. Però no és fàcil morir. La majoria preferim viure.