Un cafè, al sol

Un cafè, al sol, i la idea de que tot podria acabar-se ara mateix. Com una bombeta que es fon sense avisar. Com la felicitat que s'apaga de forma sobtada. En aquest precís instant em sento profundament feliç i poso l'àncora a la punta del nas per recuperar-la quan em faci falta. No hi ha moments eterns, penso. Ni la pròpia mort deu ser eterna. Som feliços quan no ens altera res, quan els nostres instints hedonistes aprenen a fruïr de la senzillesa, a convertir en extraordinari el més banal, quan interior i exterior entren en simbiosi, quan els sentits estan preparats per a reconèixer el plaer i a entregar-s'hi.