Nadal

Estic deixant de ser jo. Desintegrant-me en una lentitud sense pausa. Desapareixent del mapa. Fonent-me com la neu en el desglaç. Silenciant-me. 

Fariem qualsevol cosa

Una noia davant la seva botiga, atemorida en veure's assetjada per un home, aparentment per demanar alguna cosa per menjar. La noia tremolava i volia trucar la policia però no sabia quin número marcar. Intentava utilitzar la violència per fer fora aquell home, sense massa èxit, perquè els nervis l'hi bloquejaven les forces. De sobte va aparèixer una senyora completament irada i es va llençar damunt de l'home pegant-l'ho amb totes les seves forces. L'hagués matat. Si hagués trobat una arma a prop, l'hagués matat. Ho va intentar amb un cendrer, i després amb una cadira, fins que els veïns van aconseguir calmar la situació. I ella cridava "si vuelves te mato, hijo de puta!" Dies enrera, aquell home havia intentat violar la seva altra filla.

Pels nostres fills ho donariem tot. Ho fariem tot. Fariem qualsevol cosa.

Des de la inconsciència

La inconsciència és aquella arma alliberadora de l’ésser humà que el salva del desànim, de l’angoixa del ser, de la tremenda incertesa, de la caiguda al precipici.

La que permet viure el present amb una absència tal de perspectiva que no deixa espai a la construcció de pors de futur

És aquell punt de bogeria necessari per desarmar les normes a les que estem sotmesos, tant les pròpies com les dels altres.

És el ressorgiment de l’infant dins l’adult.

És el despertar de la caverna per crear un món a la nostra mida.

És un meravellós estat de trànsit que dura fins que dura la inconsciència

És aquell lloc des del qual et llences sense paracaigudes pensant que en sortiràs il·lès

És somni. El lloc on els desitjos són satisfets.

És esquivar el present de tal manera que passat i futur esdevenen la mateixa cosa.

És aquell lloc des d’on un no es dona compte del que passa.

Llepar-me els dits

Avui em sento feliç. Potser perquè m'he alliberat de tota càrrega i ens hem quedat el meu cos i jo a soles. Perquè no em molesta el pes de les espatlles ni cap pensament maliciós fa brulla. I deixo anar somriures pel carrer que amb una mica de sort recollirà algú altre. Perquè avui no sóc memòria ni em deixo temptar per records ni per presagis. Perquè ara sóc consciència pura i me'n llepo els dits.

Els carrers molls

Caminar per carrers molls en extrema solitud sense atrevir-te a aturar les cames per por a col·lidir amb l'abisme, encara que pugui semblar una contradicció. Potser és perquè, en el fons, et penses que el deixes enrera i el que fas és simplement fugir, atemorida, amb cara de pànic, com en una pel·lícula de terror de classe B. No tens por de la solitud, més aviat la veneres. Tens por de no saber estimar com es mereix a qui t'estima.

Quan saps que has de morir

Quan saps que no tindràs una mort dolça,
que no la tens, vull dir,
el plor no cura res,
fa més fonda la ferida.
Les cames no et porten enlloc
ni deixen traces.
Mirar enrera és abisme.
Mirar al cel, sarcasme.
Quan saps que has de morir
tot allò construït cau a trossos irrecuperables.
Oblides que somreies sense haver necessitat aprendre'n.
Que somreies.
El món es capgira, com capgirat tens el ventre.
Queda confiar en miracles. Aquells
que sempre explica algú desconegut.

Sense donar-te'n compte et trobes esperant la mort
tu que (ara) ets qui menys la desitja

Potser sí

Potser sí que escric només quan sento un dolor prou intens com per fer supurar paraules paliatives del meu ventre. Potser sí que l’alegria m’allunya dels mots perquè no em reclama un refugi on estremir-me a soles. Potser sí que compondre un text, creat a partir del no-res o del tot, m’ajuda a fabricar una petita espurna d’eufòria que m’empeny a continuar un mot rera l’altre. Potser sí que escriure una frase i llegir-la i escriure’n una altra i repetir l’acte és prou guaridor com per acabar el text sentint-me d’una altra manera.

.

I was

I was tempted to follow the echo of your insistence

I was walking on the wild side to prevent my fall

I was lying in my bed for longer than needed

I was talking to phantoms from older times

I was just waiting for the right moment to awake

Por la maldita relaxing cup

Me siento
perdida
en la arena movediza de tu silencio
Me siento
aturdida
por la capa de ozono que destruye mis ideas
Me siento
empanada
por la maldita relaxing cup of café con leche

Determinació

resolució de ser feliç,
per damunt de totes les coses

desig de ser lliure

(auto) determinació


* Aquest post enllaça amb la Cadena de Blogs per a la Independència a:
Gazophlacium
Per començar la cadena pots anar a 2012+1 esquitxos d'una vida. Bona diada!

Avui he topat amb el meu passat

Avui he topat amb el meu passat. Aquell que vaig deixar passar ara farà cinc anys després d'obrir la porta i decidir canviar de rumb. Aquell que vam estar d'acord en acabar en el millor moment que es podia acabar. Ens hem saludat com si fes tres dies que no ens vèiem. Les mateixes bromes d'abans, els mateixos somriures, el mateix respecte cap a l'altre. Dos petons a la galta i una nova despedida. Com les d'abans. Com si ens haguéssim de tornar a veure. He continuat el meu camí i tu t'has quedat allà palplantat, com si esperéssis alguna cosa.

Pes

El pes de la immovilitat. El bloqueig del pensament i del moviment. Sobretot, la incapacitació. I al final, la desesperació. 

Sense autorització

I ens estimàvem allà on el desig reconeixia els nostres cossos. On el silenci era el ple més absolut.
No hi feia res que fóssim dones. No ens feia falta cap fal·lus notari que signés acta de la nostra capacitat reproductora. Ja vindria el moment de fer pedagogia, d'amorosir rigideses, d'explicar l'equació. Però ara voliem ser, només, per a nosaltres, sense cap mena d'autorització.

Trajectes vitals

Canviar trajectes vitals hauria de ser tan fàcil com agafar el tren que porta a casa.

El despertar

Hi ha dies que desperta abans el cos que la consciència i ressorgir del món oníric s’assembla molt a tornar a néixer. Hi ha dies en què despertar em demana pujar nedant de les profunditats a través d’un fluid dens, càlid i amorós. En què treure el cap i respirar és vida. No tinc ni idea d’on he estat aquesta nit, però tinc la certesa d'haver viatjat lluny en companyia de les meves pors i els meus desitjos. 

A glops

Un glop rere un altre fins que l’embriaguesa no ens deixi veure la cruesa dels nostres actes. Fins que ser salvatges esdevingui natural. O fins que ho creiem. No es pot ser tant desgraciat i sortir-ne indemne. I nosaltres ho mirem tot des de les nostres butaques còmodes, a través de pantalles lluminoses, i callem. Perquè deixar anar un ai, un lament, o un m’indigna no ens fa menys partícips ni més solidaris. M’entristeix profundament palpar la dissort dels altres i em detesto per haver-me’n oblidat en creuar la segona cantonada

Súplica

Súplica que se desvanece en (el) sueño
para despertar secando lágrimas
que no han aflorado.

Les lleis de la natura

Faré veure que no veig a l'horitzó els meus límits i em posaré a jugar amb els animals de la selva de la meva ànima. I em convertiré jo mateixa en animal salvatge. I em menjaré els animals més dèbils per sobreviure. O potser no, potser canviaré les lleis de la natura i voldré que tu, jo i tots els altres siguem lliures.

Incomoditat

La incomoditat que em genera estar dins el meu jo m'anestesia

El pinyol d'oliva

Els peus en ciment i la ment dispersa. El cos nuu, fràgil, tan bonic! El crit esgotat, afònic. Encara no saps qui ets? El "pots aguantar" exhaurint crèdits. Dolor. No et queden bonus extra. I tal vegada la insistència remet. El panteix continua i el cor batega a cent. Però el cos segueix immòvil. Tens por potser? Què esperaves? Que la porta seria oberta de bat a bat per a tu i que l'ocell agafaria el vol encara que l'hi haguéssis tallat les ales amb el cutter? Desperta d'una puta vegada d'aquest malson diürn que el teu insomni no deixa dormir els veïns i el teu deliri no és més que un pinyol d'oliva empassat amb saliva.

Un cafè, al sol

Un cafè, al sol, i la idea de que tot podria acabar-se ara mateix. Com una bombeta que es fon sense avisar. Com la felicitat que s'apaga de forma sobtada. En aquest precís instant em sento profundament feliç i poso l'àncora a la punta del nas per recuperar-la quan em faci falta. No hi ha moments eterns, penso. Ni la pròpia mort deu ser eterna. Som feliços quan no ens altera res, quan els nostres instints hedonistes aprenen a fruïr de la senzillesa, a convertir en extraordinari el més banal, quan interior i exterior entren en simbiosi, quan els sentits estan preparats per a reconèixer el plaer i a entregar-s'hi.

Retrovisors

Estic marejada. I és el dolor de la culpa que em corseca. I el pensament, que volent-lo absent, m’enlluerna amb passatges maliciosos. Em tornen imatges reiterades que intento foragitar a cops maldestres. Mirar endavant vull, i no faig més que topar amb retrovisors que em fan l'ullet, com si això tingués cap gràcia.

Lluna plena

"El desig hi és en qui el provoca o no existeix. Hi és des del primer moment o no ha existit mai". Marguerite Duras a l'Amant, crec

He baixat a la teteria de sota casa, cansada d'hores de treball, plena d'esgotament físic i mental. L'aroma a ginseng i espècies em revifa i la música meditativa em fa recuperar un to vital més saludable del que arrossego fa dies. Em dóna la benvinguda, amb accent anglès, una noia alta i prima amb els cabells de color plata i un somriure embriagador. No enten el català però l'hi perdono tot. Em mira fixament durant més de vint segons i sé que em desitja. M'assec a una taula i prenc un chai calent, saborós, delicat, energètic. La noia dels cabells de color plata passa pel meu costat i em diu a cau d'orella "des de la meva habitació es veu la lluna plena". I despertem al dia següent amb els llavis encetats de tant besar-nos.

El mirall

Lluitar contra el propi desfici, contra la desesperació del jo quan no troba el que cerca, contra la urgència del desig. De vegades l'aquí i l'ara poden ser desesperants, insuportables. L'obessió per aquell algú altre que no respon com esperàvem i de qui ho hem inventat tot. Jo m'he inventat fins i tot l'olor d'un cos (el teu) i el seu tacte, mentre el meu, tot sol, es perd dins uns llençols laberíntics que no em porten mai a tu. Però sé perfectament que em busco en el teu mirall per estimar-me.

El sopar d'amigues

El cos. La dieta. El gimnàs. Els fills i les filles. La feina. Els marits, anomenats d'esquitllada. Certa assumpció de fracàs. Alguna tímida confessió alliberadora acompanyada d'una rialla nerviosa. Vinet. Records d'infantesa. Riures. Anècdotes de passat. Més riures. Algun gintònic. De vegades, també sexe. De vegades. No fós que es descobrís que allò acceptat dins d'un contracte matrimonial, ara ja fa uns anys, està molt lluny de resultar plaent. Perquè es tracta de dissimular vides infelices pel pànic a acceptar una fallida que es creu personal i en canvi és social. I la soltera, feliçota ella, amb relacions eclèctiques, tan heteros com lèsbiques, que sempre incomoda.

Sentència

La bogeria és l’alliberació de l’esperit. Deixar que els instints ens moguin. Sentir la vida més que pensar-la. Estimar lliurement sense prejudicis, ni repressions, ni limitacions.

Cada dia estic més boja.

La dificultat de néixer

Començar a escriure com si tot estés per dir, com si un nou blog fós necessari. Com si néixer, altre cop, fós imprescindible. Treure el cap en aquest món amb una sola i implacable certesa sobre l'esquena: la pròpia mort i la dels altres. I a partir d'aquí començar a respirar. Sola, sol. A partir d'ara aprendre a navegar en solitud en aigües obertes. I volcar, i ofegar-se mil vegades. I trobar una arma poderosa dins la butxaca. Qualsevol dia pots decidir deixar de fer-ho. Respirar, vull dir. Però no és fàcil morir. La majoria preferim viure.